“Us demano que mantingueu la calma i la serenitat, fins i tot davant aquesta situació d’amenaça constant”. Amb aquestes paraules, el president Bush va demanar al poble nord-americà que sabés estar a l’alçada de les circumstàncies. També va comentar que adoptaria “cada mitjà diplomàtic, cada eina d’intel·ligència, cada instrument legal, cada influència financera i cada tipus d’armament que calgui per desintegrar i vèncer la xarxa de terrorisme global”. El congrés va aplaudir i molta gent que el va veure per televisió va pensar que havia parlat bé. La seva popularitat va augmentar.

L’Islam està en el punt de mira. Paraules com islamista, musulmà, terrorista, taliban o fer la Jihad es confonen sota un vel d’ignorància. Conclusió: persecució a tothom que és, o sembla ser, àrab.

La primera reacció va ser la sorpresa i el dolor. Després va arribar la ràbia, la indignació, i aquella sensació de vulnerabilitat violada que va dur al poble americà a acollir-se a la seva bandera i a refugiar-se en el patriotisme. Amb aquesta vulnerabilitat va sorgir el desig de venjança i represàlia incontrolada: van començar a mirar els immigrants amb recel, amb ràbia, amb odi.

Diuen que la ciutat de Nova York és com un monstre enorme que si li arrenques un braç de seguida li creix un altre. A nivell simbòlic, el dimarts 11 de setembre va ser com si li arrenquessin les dues cames, que era el que la definia com a capital del món. No obstant, tot i la amputació, la ciutat comença a aixecar-se i davant la sorpresa de tothom, comença a caminar.

Assegut a la vorera amb les mans al cap, Rudy Weindler s’asseca les llàgrimes i mira al cel amb el rostre totalment desencaixat. El casc de bombers jau als seus peus, immòbil. Porta un mocador amb la bandera dels Estats Units al cap i cinc noms escrits amb tinta negra al seu braç esquerre. “Eren els meus companys d’equip. Tots van morir dimarts”. Els operadors de televisió s’empenyen entre ells per gravar una seqüència de la seva postura, mentre que els militars els empentegen violentament dient-los que el deixin en pau.

Les fotografies de les persones desaparegudes envaeixen la ciutat. Apareixen en totes les cantonades, en els bars, als arbres, a les cabines de telèfon. Són pancartes amb titulars. “Has vist aquest home?”; “Desaparegut des de dimarts”, “Ajudi’ns a trobar aquesta dona”. Fins i tot n’hi ha que ofereixen recompenses. En les fotografies s’hi veu gent somrient, el dia que es van graduar, o bufant les espelmes el dia del seu aniversari. “Tots són morts”, li diu un noi a la seva xicota mentre mira els cartells en un mur del carrer 11 amb la sisena avinguda. La ciutat sencera està empaperada amb rostres morts.

Nova York mai ha destacat per ser una ciutat amable. La gent camina ràpid, ningú parla amb estranys i cada favor arriba acompanyat d’una factura. Però, l’atac terrorista de dimarts passat ha mostrat un rostre desconegut d’aquesta ciutat. Minuts després de l’esfondrament de la primera torre, centenars de novaiorquesos van sortir disparats cap a la zona del desastre. No eren curiosos ni morbosos. Volien ajudar.

A la porta d’un hotel tancat entre els carrers Chambers i West Broadway, a tres illes de cases de les Torres Bessones, hi ha una pancarta on es pot llegir aquesta frase: “Bush, mata’ls a tots! Declara la guerra a l’Afganistan!”. Al davant, dos soldats americans armats fins a les dents increpen als periodistes i els impedeixen fer fotos. Uns quants carrers més amunt, una altra pancarta escrita amb guix diu: “No més víctimes innocents! A enlloc!”