El bé contra el mal. Tota llegenda parteix d’aquest conflicte i aquesta també és la base d’un dels mites contemporanis per excel·lència, la saga de La Guerra de les Galàxies. És per això que el seu artífex, George Lucas, s’esforça a contestar les crítiques que ja ha rebut a Estats Units, majoritàriament dolentes, assegurant que no es tracta de pel·lícules de ciència ficció, sinó d’una simple fantasia basada en els clàssics enfrontaments de l’Edat Mitjana.

  Malgrat la reticència dels crítics, però, el públic ha convertit l’Episodi I: L’Amenaça Fantasma, quarta entrega de la saga, en la pel·lícula més esperada de la dècada. Si el que atrau a tants fans incondicionals és la història o el pla de màrqueting perfectament calculat que té darrere és un misteri difícil de resoldre. La veritat és que setmanes abans de l’estrena amb prou feines es podia trobar una entrada per primera fila en qualsevol dels nombrosos cinemes que l’han programada en cartellera.

  Setze anys després d’El Retorn del Jedi, arriba la quarta part, que en realitat és la primera, ja que George Lucas va començar pel mig, és a dir, per l’episodi IV. D’aquesta manera, entre els molts mèrits que segur que se li poden atribuir, està el d’haver propiciat la invenció d’una nova paraula, preqüela, en oposició a seqüela. Els espectadors sabran no què va passar després, sinó abans de les aventures de Luke Skywalker contra el totpoderós Imperi i abans que el seu pare, Darth Vader, es deixés seduir pel cantó fosc.

  Lucas ha justificat la llarga espera a què ha sotmès els seguidors d’Star Wars amb molts arguments, des que s’ha dedicat a educar els seus tres fills fins que estava massa ocupat portant la seva empresa Industrial Light & Magic (ILM), la més important dedicada als efectes especials cinematogràfics. Sembla ser, no obstant, que la raó de més pes ha estat que volia esperar que la tecnologia hagués avançat prou per crear els efectes especials necessaris. De fet, Lucas sempre ha dit que La Guerra de les Galàxies (episodi IV) no va quedar com ell s’havia imaginat per la manca de recursos tècnics.

  Segons el productor de la pel·lícula, el punt d’inflexió va ser Jurassic Park, els efectes especials de la qual es van crear a ILM. Els dinosaures d’Steven Spielberg van fer veure a Lucas que el món ja estava preparat per donar a llum l’Episodi I. Des d’aquell moment fins acabar la pel·lícula van passar dos anys i mig. Els efectes digitals són la clau de tot plegat. Mai un film havia tingut tants plans retocats per ordinador. De fet, en tot el metratge només hi ha una seqüència que no ha passat pel bisturí digital. I una altra dada: els personatges creats virtualment superen en nombre als de carn i ossos.

  Tota aquesta tecnologia i 120 milions de dòlars de pressupost, que no és massa tenint en compte les característiques de la pel·lícula i les xifres que acostuma a moure Hollywood, s’han utilitzat perquè la generació que va vibrar amb les aventures de Luke, Han Solo i la Princesa Leia descobreixi què li va passar a Anakin Skywalker per convertir-se en Darth Vader. Però la història no només va dirigida a aquests nostàlgics, sinó que pretén fascinar també la generació següent, que encara no havia nascut quan la guerra va esclatar a les galàxies per primera vegada.

  Aventures, misticisme relacionat amb la Força, barreja de cultures intergalàctiques, un cert punt de romanticisme i algun toc d’humor, són alguns dels ingredients d’un producte al qual s’ha acusat sovint de ser infantilista i estar massa dirigit per les lleis del mercat. Per la raó que sigui, el cert és que la fantasia de George Lucas continua seduint ara tant o més que fa vint anys. Així és que en una galàxia llunyana, molt llunyana...