"Em vaig incorporar a la columna Abat Escarré, que passava per la costa, a Palamós. Allí tot era més fàcil perquè hi havia el turisme. Ens podíem camuflar i la Policia havia de vigilar a l'hora de carregar. Ens en podíem riure més".

"La contrasenya per comunicar-nos per telèfon amb el Secretariat Permanent era Hipólito, que era un company fatxa de classe d'en Jordi Rosés, a la Facultat d'Econòmiques. Qui agafava el telèfon i qui trucava havia de dir aquesta contrasenya".

"La necessitat social del moment va fer que a tots els pobles la gent ens rebés molt bé. Tot i no conèixer-nos de res, ens tractaven com els seus fills. Ens donaven menjar i llit, ens rentaven la roba, i fins i tot ens feien l'entrepà de l'endemà. Estàvem molt agraïts".

"Com a mostra de la precarietat de l'experiència, hi va haver cops que vam haver de segellar octavetes amb patates que feien de tampó".

"Al Secretariat Permanent vaig fer de responsable de premsa. A base de recollir informació feia els textos i els portava al vespre, carrer Muntaner avall, repartint-los a tots els diaris. Allí deixava la informació als contactes que teníem als mitjans. A gairebé totes les redaccions sempre hi teníem un raconet, no hi va haver cap director que s'exposés a publicar molta informació sobre la Marxa".

"Els dos últims dies de la Marxa vam tenir la seu a casa de l'advocat l'Antoni Pelegrí, tant nosaltres com els de seguretat de Sant Boi. Allí hi havia un sobre que havíem d'obrir en cas que detinguessin els de Sant Boi. Van ser uns dies de molta tensió, però no van detenir ningú".